Lloc: Castellcir, per segona vegada.
Dia: Un dia de tardor immillorable, sol radiant , ni un núvol.
Equip humà: Una ferma direcció. Bona companyia, canalla valenta i un barrufet.
Música: D’ahir, d’avui i de sempre, música muntanyenca , tradicional catalana, infantil i molt jovenívola.
Estem contents , el cel es blau intens i la temperatura molt agradable.
Arribem a Castellcir dalt del nostre autocar. Cap incidència important durant el viatge, algún mal de panxa però sense conseqüències.
Esmorzem a peu d’autocar i iniciem el camí de pujada en direcció al castell, entre prats de color verd intens i envoltats de muntanyes. Es una passejada agradable fins el castell. La canalla troba una bona motivació per anar tirant, aquesta vegada no és la pluja, aquesta vegada el camí està ple de bolets (és clar, amb tanta aigua…!) i es poden collir per després menjar,que güai. Així doncs entre passa i bolet al cistell-bossa anem fent via.
Arribem al castell , és a dalt d’un turó, i tal i com pertoca a tota bona fortificació , des d’allà l’abast de la nostra visió es infinita, es pot fruir d’ una vista esplèndida. Veiem des de les muntanyes de Montserrat fins a la nevada Serra del Cadí i si els vailets no fossin tant juganers, escoltar el silenci des d’ aquest indret seria indescriptible. Bé arribats a aquest punt , al barrufet li toca pit i hem de fer la foto oficial de la sortida.
Deixem el castell que, tot s’ ha de dir, son quatre parets, dues finestres, una “paperera” molt gran i una porta petita, baixeta i de pedra dura.
Seguim el nostre camí i trobem un bon indret per a dinar. Hem deixat el castell enrere, però ara la nostra situació ens permet contemplar-lo allà dalt , vigilant el nostre camí. Dinem tranquil•lament i rebem la visita inesperada d’un grup de vaques amigues, que els nens s’encarreguen d’acompanyar fins a la sortida , encara que hi ha algú que opina que només volen que els hi rasquem el cap. No és fins que ens visita una altre amiga vaca despistada , que ens mira amb ulls de incomprensió , que ens adonem que estem dinant a la seva menjadora, però no marxem perquè al barrufet li toca pit. La vaca marxa preocupada .
A la tarda ens endinsem en un bosc fantàstic , “fades” , “gnoms”, una fageda, la Sauva Negra, on el sol no hi pot entrar. EL terra es una gruixuda estora de fulles vermelles i la coloració d’aquestes al llarg de tot el camí va del groc al marró intens passant per totes les games, grocs, taronges, ocres….. De tant en tant, escoltem sons desconeguts, la canalla ha desaparegut, el barrufet dorm, i del bosc surten sons salvatges i freqüents, galls, ocells cridaners, dinosaures i també alguna vaca que fa Muuu.
Arribem finalment al punt on l’autocar ens espera, però abans de marxar cap a casa…, al barrufet li toca pit.
Estem contents, ha estat una molt bona excursió, sense incidències. Bé , només un parell de “tirites”, un nas pelat, una punxa petita i ……Ah! un bon “nyanyo” , o “banya”, això si amb “ny” de Catalunya, ( recordeu que la porta del castell es petita, molt baixeta) .
Montse Gresely
Si, sí… quina patecada, coi! Ja pots anar mirant el terra per saber on trepitges, que en una porta de pedra de mil anys enrere em fot un calbot que hem deixa estabornit.
Entre ocellets voltant el cap vaig poder pensar que, efectivamnet, havia comprovat com l’alçada dels catalans va augmentant a mida que passa el temps.
Per ami, doncs, també hi va haver un abans i un després.
Quina sortida més bonica! Dues vessants, dos paisatges. Un silenci colpidor, només una creuada amb un altre muntanyista i poca resta humana.. fins i tot les vaques ens miraven estranyades!