Passejada pel Poblenou

Matí entranyable, el dissabte 14 de març. Guiats per en Joan Carles Luque, Nicasi Camps i d’altres membres de l’Arxiu Històric del Poblenou, vam gaudir del present i del passat del nostre barri. Vam començar a Can Felipa, on no ho haguéssim pogut fer al s. XI, quan el mar arribava fins al carrer Almogàvers. Al segle XIX tampoc haguéssim pogut, quan semblava “l’oeste”, qui arribava s’ho apropiava. Vam parar-nos als “4 cantons”, un dels racons més curiosos i més oblidats del Poblenou. Davant del monument al Dr. Trueta, alguns dels records més recents, quan l’antic “Paseo del Triunfo” moria al carrer Pere IV. Vam poder imaginar-nos des de líders obrers fins a les classes benestants de principis del s. XX. Quasi vam sentir el patiment del presoners del CANAM (fàbrica dels Godó) que es va convertir en camp de concentració durant la Guerra Civil, i a la nit quan passaven llista tots temien el “con todo” afegit al seu nom que els conduïa al “tiro de gracia” al Camp de la Bota. El Centre Moral i Cultural, el Casino, l’església de Santa Maria, l’antiga biblioteca (que ens va fer tornar a molts de nosaltres a l’adolescència, quan era el “nucli social” del barri), el munt de cinemes (Rellisquín, Alianza, la Barraca, California) que havien funcionant a alhora… el barri de “La granota”, el de “La Plata”, la Cooperativa la Flor de Maig, “la casa del cony”, el monument a Pere Relats, el cementiri amb una gran riquesa arquitectònica… La gran transformació del barri arran del JJOO marca un abans i un després. Vam arribar al barri “dels pescadors” on hi ha un carrer dedicat a un personatge que mai ha existit, Guillem de Llúria. Vam fer un petit “Viatge a Icària”. Vam recórrer antigues fàbriques, la de les culleres, del tèxtil, la de paper…, sentint les dures condicions laborals que patien, especialment les dones, en aquell moment. Can Girona, Can Saladrigas, l’antiga estació de tren… El moment més emotiu va arribar quan es va incorporar momentàniament al nombrós grup la néta del creador de la Torre de les Aigües, plorant el record del que, moments abans, ens havia explicat en Joan Carles Luque, com el seu avi s’havia tirat des de dalt (69m) quan veié que no havia aconseguit treure aigua dolça del subsòl pel procés del ram tèxtil. Finalment, i després de trepitjar els terrenys de l’antic Drapaire Gaià (jardins Teresa de Calcuta), que acumulava 150.000 ampolles de cava buides, vam arribar a l’antiga fàbrica d’adobs, la nostra estimada escola, on vam compartir un agradable refrigeri amb la satisfacció i l’orgull d’aquesta petita comunitat poblenovina, que ja ha iniciat la seva història.